COM A PEDRES I

Viatjar a la velocitat de la llum i aturar-se en sec. Ser com William A. Fuqua (de Corpus Christi, Texas), rècord Guiness d´estatisme en cinc ocasions. Ser tan veloç com Superman, invertir la rotació de la Terra, endarrerir el temps per salvar Lois i per tornar a banyar-te en una Toi. Començar pel final, tornar al principi o quedar-se suspés, atemporal. Perdre el temps com a filosofia de vida. Com a pedres.


Aquestes son... les paraules, que, obrien el gran espectacle del teatre, les portes, de la màgia, un mon, on el temps s'atura...on el temps s'atura..on el temps s'atura, comença a anar mes aspai...tot es deeeeeeeté...i...finalment...on el temps s'atura. On el temps s'atura. On el temps s'atura. On el temps s'atura... t'agafa sense pietat, sense preguntes, sense dubtar-lo ni tan sols un instant. Tu l'espectador, ara ets, ara no ets, ara si, ara no, tal vegada si, tal vegada pot ser, dos i dos son quatre, quatre llunes plenes de pà, ara estàs, ara ja no hi és, pot ser que si, pot ser que no, quatre llunes plenes de pá de panses, ara hi és, ara...tu també et trobes dins. Lliges això i es com si començares a tornarte impassible a tot, perque no hi ha, perque no existeix, al que no existeix perque no el sentes, al que no sents perque no vols. Aquesta. Aquesta. Aquesta es l'idea. Deixa que tot passe per davant i senta't a gaudir del millor espectacle, la teua pròpia vida.

Tu, tu, tu i tu. Eixe era el mijatge que portava aquest espectacle. Fer que ens donaren conte de que lo millor de viure es ser capaços de parar, mirar en torn i sense preses, vore'ns sent xiquets o gent gran que, somnia com tornar a ser xiquets. He disfrutat. He viscut. He arribat. He donat gràcies al dia en que en vaig deixar guiar per la veu d'un amic que deia: “No deixes escapar Com a pedres, és lo millor que veuràs mai” Tenies raó gran pato-conejo el Castor vengador. Aquell dia una xiqueta molt bonica i menuda troba el sentit de: “¿Per què faig teatre?” Un cor de mel ros sentí que: “Dona igual on estiga, una part de mi es queda en aquest teatre, en aquest teatre i en aquesta història” I un xic d'ulls blaus i grans, el cap blau i gran i el cor de blau i grans...sent motius per somriure. Tan sols pot dir: “Gràcies, mil vegades gràcies, lo més difícil en el teatre és aconseguir que l'obra continue fora del escenari i aquesta llum que heu encés, continuarà prenent les meues ilusions cada vegada que els meus peus trenquen el silenci fent tremolar la fusta de l'escena”